lunes, 29 de octubre de 2012

Democràcia, antídot de l'hostilitat

La frase d'Aznar ("España sólo podría romperse si Catalunya sufriera antes su propia ruptura como sociedad") té, malgrat el tremendisme, una virtut. Defineix desacomplexadament l'ètica que ell proposa com a resposta a les aspiracions d'una part substancial de la ciutadania catalana: l'amenaça ètnica.

Aznar no és un qualsevol. No és un eurodiputat escalfant-se en una tertúlia de matinada. Ha estat cap de govern. És l'autoritat moral del PP i el seu principal fautor d'ideologia. Va recrear el partit de Fraga: li va donar consistència ideològica, li va inocular una moral de combat que ha acabat esclafant el partit socialista i l'esquerra cultural, hegemòniques des de l'agonia de Franco. Aznar es va apoderar de les banderes de la llibertat (lluita contra el terrorisme basc) i del progrés (capitalisme popular). Va ser el primer líder que va abandonar el consens, mite fundacional de la democràcia espanyola, per abraçar l'estratègia amic-enemic. I cal no oblidar que, per a Carl Schmitt, el teòric d'aquesta estratègia, la política no existiria sense la figura de l'enemic i sense la possibilitat d'una veritable guerra. Schmitt entenia la política com una relació d'antagonismes caracteritzada per la intensitat i l'hostilitat. És l'hostilitat (que inclou la hipòtesi de la guerra) la que determina el pensament i l'acció polítiques. Clausewitz, Schmitt i Aznar coincideixen en un punt: en la visió irredemptista del combat. La finalitat de l'acció política (i bèl·lica) és desarmar l'enemic, domesticar-lo, fer que es rendeixi davant l'opositor.

En els últims anys, legítimament insatisfet per l'evolució de l'Estat de les autonomies (és a dir: legítimament preocupat, com tothom, pels seus interessos), el catalanisme ha realitzat diverses accions polítiques destinades a alterar l'statu quo de Catalunya a Espanya. Fent servir, escrupolosament, els camins previstos per la Constitució, ha intentat la reforma de l'Estatut. Ha procurat canviar la visió radial de les infraestructures. Ha postulat l'eix mediterrani com un projecte objectivament bo per a l'economia productiva espanyola. Ha assajat de millorar les relacions fiscals entre l'autonomia catalana i l'Estat espanyol. No només ha fracassat en tots aquests intents, sinó que, per l'atreviment de demanar-ho i d'intentar-ho, n'ha obtingut també una constant i agre reprovació moral.

Arreu del món, la defensa de l'interès es considera legítima i natural. Però, com s'esdevenia amb els interessos dels jueus en els regnes medievals, sembla que l'interès català és pèrfid i egoista per naturalesa. És més: es veu que catalanisme ha d'acceptar el fracàs dels seus projectes amb un somriure submís. Es diu i es repeteix des d'Espanya (i des de la Catalunya crítica amb el catalanisme): "Cal acceptar les derrotes polítiques: la democràcia és la democràcia". És veritat: les regles són les regles i la Constitució és la Constitució; però canviar les regles també és impossible? I si n'és, d'impossible, ¿és tan estrany que un corrent lluiti per aconseguir que els catalans decideixin si volen seguir vinculats a Europa a través de Madrid o directament a través de Brussel·les?

Convençut que amb les regles actuals (i amb uns reguladors esbiaixats: Tribunal Constitucional) és impossible assolir els objectius, el catalanisme intenta, pacíficament, canviar les regles i les estructures. És cert que la llei no permet, ara per ara, aconseguir-ho. Però no és menys cert que res no impedeix d'intentar-ho per l'únic camí possible: els vots, el suport popular. Si a les eleccions del dia 25 de novembre el bloc catalanista no assoleix una gran majoria al Parlament, l'intent haurà fet figa: no hi ha més cartes amagades. No n'hi pot haver. Com més s'apropi el bloc catalanista als dos terços de suport, més a prop estarà de convertir en llei els projectes que democràticament estarà legitimant.

El catalanisme, per tant, necessita el suport de la gran majoria de catalans, al marge dels sentiments, la llengua i l'origen que tinguin. Davant la debilitat del PSC, partit central del catalanisme, CiU, ERC i ICV assagen ara, sobre la marxa, la desregulació dels seus postulats romàntics: per abraçar en aquest projecte tots els catalans. "Ja era hora!", dirà més d'un. Certament. Tant se val que, a hores d'ara, només uns quants federalistes i uns quants columnistes dissidents s'atreveixin a fer sentir la seva veu per desregular d'una vegada per totes la visió romàntica d'Espanya. L'important és que el catalanisme està -finalment!- descobrint que només assolirà els objectius si aconsegueix també el suport dels castellanoparlants de Catalunya, si respecta escrupolosament les sensibilitats i les emocions, si fomenta la pluralitat interior, si empatitza amb la sensibilitat espanyola de molts catalans. L'ideal d'una Catalunya federada directament amb els països de la UE a través de Brussel·les no és incompatible amb les emocions de la roja, no s'oposa als vincles de sang, ni trencarà la solidaritat catalana amb els territoris d'Espanya. Només recompondrà els mecanismes reguladors d'aquests vincles. A través de Brussel·les, en peu d'igualtat.

Descrita fins ara com a mesquina, egoista i narcisista, la batalla del catalanisme no pot ser més que democràtica. I només democràticament es planteja. Per això sorprèn el silenci (el silenci, altra vegada) amb què la cultura política espanyola respon a l'amenaça ètnica de l'expresident Aznar.

Leer más: http://www.lavanguardia.com/encatala/20121029/54353603542/antoni-puigverd-democracia-antidot-de-lhostilitat.html#ixzz2AfbIVAeT
Síguenos en: https://twitter.com/@LaVanguardia | http://facebook.com/LaVanguardia

No hay comentarios:

Publicar un comentario